telepompeu

Els informatius apel•len els cinc sentits. En el primer, va afectar l’oïda, aquets segon, a la vista. Com a Lazarillo de Tormes, els negres van anar intercalats entre les imatges, moments de foscor total. Tot i així, la coordinació va ser millor que la primera vegada i a mi em va agradar més com ho van fer els presentadors, no per la locució en si, sinó que tot estava com més ben muntat i acabat. Tothom va prendre consciència del seu rol i va saber desencadenar l’informatiu. Pot ser, va faltar avisar amb una mica més de d’antelació les entrades dels vídeos, però en general, crec que l’acabat i la coordinació va ser millor.

Ei, muscul,musculman, tu ets el més valent... Doncs si, vaig ser com musculman aguantant amb força la càmera, per fer el making off! La veritat és que va ser divertit. Com ja he expressat diverses vegades, a mi m’agrada molt gravar. També em va anar bé, perquè crec que vaig aprendre més com funciona la càmera 300! Que sempre està bé. L’únic inconvenient és que la càmera pesava molt, molt, molt i com heu endevinat: NO SÓC MUSCULMAN! Així que les meves imatges sembla que estiguin en un muntanya russa o enmig de les arenes movedizas. El problema és que les imatges del making off són molt difícils de rodar, perquè no pots plantar el trípode en qualsevol lloc, ja que molestes als companys!

Així que davant d’allaus de crítiques, jo posaré un toc positiu, el color, a la foscor, perquè sempre es pot fer millor, però com a mínim, hem fet un pas endavant.

Descendint per les escales que et porten a les profunditats dels inferns de l’Avid. Aquest cop, però acompanyada del cavaller Sant Jordi vaig quedar bastant contenta de com ens ha quedat el vídeo. M’agraden els plans que he fet i crec, que quan em poso rere el monstre ens entenem, si més no, a mi m’agrada! Evidentment, encara em queda molt per aprendre no sóc més que una simple aprenent de mag, en el primer esglaó de la Muralla Xina, però en fi, el primer pas està i és que m’ho passo molt bé gravant i editant, cosa que és molt important. A més a més, aquesta vegada, comentant-ho amb el cavaller Sant Jordi, els dos estem molt orgullosos de com ens ha quedat el vídeo tant la seva locució, com els plans i la edició. Aquesta primera batalla, de la gran aventura, no sé si l’hem guanyat o no, però com a mínim sé que no hem perdut! Potser és un empat tècnic, perquè encara ens queda molt de camí per fer en el món inacabable de l’audiovisual!

Bé, però això no es tot per avui! Després de descendir a les profunditats de l’Infern, vaig pujar al laberint del minotaure. El monstre m’estava esperant! Vaig haver de passar per la Ronda de dalt, la del Litoral, l’estació de França, el Nus de la Trinitat, carrer rere carrer, per un laberint sense fi, amb el monstre que em mirava desafiant amb el seu ull vermell!Quan vaig iniciar la primera toma, van parar-me per dir-me que havia de mirar al monstre directament, la llum vermella de la càmera, la seves dimensions m’espantaven.

Quan era petita, feia teatre i mai oblidaré un consell que em va donar el meu primer professor: “no miris al públic, no et fixis amb la gent que hi ha, tan sols fixa la teva mirada en un punt i pensa que no actues per ningú, tan sols ho fas per a tu”. Això em permetia deixar la meva ment en blanc. En canvi, amb la càmera no em passa això, perquè l’has de mirar, sinó queda estrany i la teva mirada es perd en la infinitat de l’horitzó i molesta a l’espectador. Això fa que no m’oblidi mai que tinc la càmera allà i ho passo malament, em poso nerviosa.

Per acabar-ho d’adobar, la cosa es complica més en aquest cas, perquè, havia d’explicar el trànsit, senyalar-lo i mirar a la càmera al mateix temps. Així que el segon cop em van dir que em poses mig de perfil perquè es veies més natural. Però, en comptes d’això, vaig posar el meu cos de perfil i la meva cara recta. Llavors vaig quedar un pèl estranya i amb una posició molt forçada, del rollo jeroglífic egipci.

Bé, al final ho vaig fer una tercera vegada i crec que és la que em va quedar millor. Vaig saber sortir-ne bé del laberint del Minotaure. A diferència de d’Hèrcules, però, no vaig matar al monstre. Així que hauré de ser valenta i tornar un altre cop, per mirar-li a la cara, al seu ull vermell que em recorda que m’està gravant, i desprendre’m de la por que tinc quan estic davant d’una càmera.

Per culpa que ahir ens van donar un micro trencat, jo i el cavaller Sant Jordi hem hagut de tornar a gravar l’stand up!

Quan he anat al sala del magatzem a buscar el material pel meu cavaller, l’escuder no hi era. L’he trucat i sabeu que m’ha dit? Amb un to borde, DONCS T’HAURÀS D’ESPERAR QUE ESTIC ESMORZANT! Si bé és cert que tothom té un temps de descans... em pregunto: li paguen per esmorzar o per preparar equips? No sé, personalment, els caps de setmana treballo al magatzem de BTV, preparant equips i ...:

1. No em passa pel cap abandonar el magatzem, qualsevol moment algú pot necessitar un equip
2. Si ho faig, estic en un lloc on fàcilment em puguin localitzar per si hem necesiten.
3. Si algú em demana un equip i estic berenant (faig torn de tardes) deixo el meu àpat i vaig corrents a preparar l’equip.
4. Si per casualitats de la vida no estic al magatzem intento acabar el que estigui fent el més ràpid possible per atendre aquella persona que necessita un equip, perquè entenc que a mi em paguen per preparar equips i no per esmorzar

Sento la comparació, però, és que precisament, faig la mateixa feina que aquest tècnic i m’ha semblant molt inadequada la seva resposta i el to en què ho ha dit!

Bé, després d’aquesta queixa formal, dir que aquest matí hem anat a gravar l’stand up del cavaller Sant Jorid. Personalment, no sé si és perquè és el meu amic i tot ho veig amb bons ulls, però crec que li ha sortit força bé!

Fins aquí la mini crònica del dimarts. Ara esperar el dijous, dia que tornarem a baixar a les entranyes del AVID.

Reprenent el fil musical del darrer dia, comencem pel final de la nostra aventura. Avui he sortit a rodar amb Sant Jordi. Al final de tot, després d’haver travessat l’Àfrica, l’Àsia i tota Catalunya, el cavaller Sant Jordi, ha agafat la llança disposat a disparar el seu stand up. La seva veu semblava la cinquena simfonia de Beethoven i les barretes del so es movien en la càmera. Així doncs, tot anava bé, o almenys això semblava. Quan hem arribat a la sala on havíem de disposar el material de batalla, hem observat que l’audio 1 no havia entrat i és que el micro que ens han donat estava trencat! Així doncs, una altre vegada vaig tornar a tenir la sensació de ser el sord Beethoven, que només veu els llavis moure’s, però no sent res del que li diuen.

Bé, després d’aquesta encertada divagació cap a la ment del músic, parlem de la ventura rere el monstre. Si, si, com heu llegit, avui he agafat el toro per les banyes i he filmat i filmat i filmat sense parar, gairebé 40 minuts! La veritat és que rere el monstre m’he sentit bastant còmode i m’ho he passat pipa! Quan no em mira amb els seus ulls desafiants, que em desfaig més ràpid que un bombó al sol, em sento bé. En canvi, quan el tinc davant meu, m’entra una vergonya inevitable que no em deixa actuar amb naturalitat, no puc locutar.

Si haig de fer una valoració del dia, crec que en general ha anat força bé! La veritat és que el cavaller Sant Jordi i jo ens hem sabut espavilar i hem aconseguit parlar amb un mag, que ens ha obert les portes del seu castell, un col•legi del Raval. També, una fada petitona ens ha portat volant fins a la seva casa, on hi havia una mà gegant, de color vermell, amb unes lletres blanques, que deien: S.O.S RACISME.

I els plans? Aquelles imatges enregistrades per un monstre que cada cop em fa menys por? Doncs bé, crec que bé... però en fi, un no pot avançar-se al futur i fins que dijous que ve no ho visionem, no sabrem com ha quedat!

Qui no ha estat mai a l’ Índia? Jo i, segurament, molts de tots vosaltres tampoc. Doncs bé, en aquest país, així com a la República de Plató, segons on neixi cada un, repercuteix en el seu estatus social i té una funció dins del món laboral. Per exemple, per Plató hi ha persones que neixen per governar la ciutat, altres per protegir-la (és a dir per ser soldats) i, finalment, un tercer grup de persones que són els venedors i s’encarreguen de l’economia. A l’Índia, passa el mateix, cada un té una funció, inclòs, hi ha persones que neixen per no treballa i viure en la misèria.

En els subterranis del castell de la Pompeu Fabra, el dia que toca editar un informatiu passa el mateix i, jo la princesa de la història, em va tocar ser el so, que, encara que no ho sembli és una part important de l’engranatge i del resultat final de l’informatiu. Com en les fàbriques del segle XIX, que van inspirar a Karl Marx a escriure el Capital, havíem de fer un mini treball que es basava en la repetició constant d'una mateixa acció, per la qual, havíem d'estar en un lloc predeterminat. Érem automates i la nostra feina formava part del conjunt d'una maquinària que, com a resultat final, tenia que realitzar un producte, en aquest cas, un informatiu.

El problema és que molts cops, ens va faltar coordinació i l’engranatge final no va acabar de funcionar del tot, sobretot el so on, sovint, semblava que fossin Beethoven, sentint la música al nostre cap, però no en el món real. La diferència és que el músic no la sentia perquè era sord, nosaltres perquè no vam fer entrar el so a temps. És cert que, a vegades, va ser per culpa nosaltra, per falta d’atenció. Però ahir em vaig adonar compte de l’important que és que una partitura (escaleta) estigui ben escrita, perquè sinó els músics no saben quan ha d’entrar cada nota i el temps que ha de durar. Per exemple, si en la partitura està escrit que la capçalera dura 4 segons, després li diuen que en dura 23 i al final resulta que en són 17, passarà el que passarà, que el so entrarà tard.

Com a conclusió final, puc extreure’n que, si volem que la màquina de l’informatiu soni bé, el pròxim cop haurem d’estar més ben coordinats.

Com qualsevol baixada als inferns, hi ha un ca Cerver que vigila i custòdia la seva entrada. Si parlem de descendir a les profunditats de l’AVID, el gos guardià és en Robert, que ens ajuda a conèixer els designis divins d’aquest programa sense principi ni final.

Des del primer moment, la cosa no va anar bé, el Déu AVID no ens va voler rebre, ens vam passar, junt amb en Robert, gairebé una hora per intentar que ens vingués a visitar. Tanmateix, no ho vam aconseguir i vam haver de canviar-nos d’estança perquè el Déu de tos els Déus de tots els inferns de totes les cultures del món, ens visites.

Finalment, vam poder creuar el riu amb l’ajuda del barquer, bé en aquest cas la barquera Gemma, i vam arribar a l’estança assignada per l’ AVID (llegit al revés DIVA).

Com una vertadera penitència a l’estil de La divina comèdia va ser la nostra aventura a les profunditats de l’AVID, sempre amb problemes i dificultats. Però, amb la força característica de qualsevol personatge d’una tragèdia grega, jo i la meva companya vam superar tots els entrebancs, perfectament no ho sé, però si més no, si que ho vam fer estoicament.

L’Anna va haver de marxar a fer el trànsit, que entre tanca carrossa un no dóna a l’abast. Va tancar la porta darrera meu. Vaig pecar, em vaig oblidar de la profecia de l’ AVID: Mai miris rera teu. Ho vaig fer i la meva veu, enlloc de sonar com la d’Orfeu, era com la d’ un zombie adormit, sense to i amb monotonia. Està clar, que aquest cop no eren els nervis, estava sola. Llavors ... serà la meva veu? serà que em falta de pràctica? Doncs no ho sé, però l’únic que em queda és ser com Vulcà, treballar durament en la meva farga, mentre la meva estimada Afrodita... millor no saber el que fa la meva estimada Afrodita amb Mart... I a seguir treballant la meva veu, fins que sigui tan harmònica com la d’Apol•lo. Bé, millor no tant, que mai es bo equiparar-se amb els deus, sempre acaba amb tragèdia i sinó que li preguntin al pobre Prometeu, que cada dia ha de patir que un corb se li mengi l’estómac.

Com en una obra de teatre, hem de fingir papers els quals mai hem assajat, si alguna cosa ha après aquesta fada en un conte de Walt Disney és que sí, a la televisió la reina és la improvisació. Per això, si et toca ser redactora d’una notícia de cultura, tens dues opcions o “apechugar, com diria la meva estimada mare” o bé, com la Bella dorment o la Blancaneus, despertar-te quan s’acabi el conte.

Poc intel•ligent vaig ser, vaig preferir ser la Ventafocs i treballar fins el final. Val a dir, però, que caminant fins al Palau de la Virreina amb el trípode a l’esquena, més aviat em sentia com el Donatello, us en recordeu? No l’escultor ignorants! la Tortuga Ninja que duia el seu pal darrera tot el dia!

Tot i així, quan vam arribar a la fabulosa exposició, en el Palau de la Virreina (com tots els contes de prínceps i princeses el Palau és indispensable), vaig adoptar el meu rol d’Abril O'Neil. Primer de tot, vam anar a la sala d’informació, on ens havíem de trobar amb la noia, que poc abans havíem parlat amb ella per telèfon, perquè ens mostres les sales del Palau. Un cop a la porta de l’enorme mansió, ens va abandonar i ens va deixar moure’ns al nostre aire. Mentre la meva companya, la fada Anna Rueda, gravava sense parar tot allò que creia interessant, jo em passejava per la interminable col•lecció buscant la seva essència, aquell element que traspassa tota la realitat objectiva i subjectiva per convertir-se en: un fet noticiós, en una història per ser narrada en l’audiència de la caixa tonta (de la qual vull pensar que no és tan tonta com la caixa que mira).

Tot i que la dama del Palau ens va dir que no podien entrevistar a ningú dels que hi havia a l’exposició, nosaltres ens vam saltar la norma. Per una cosa ben òbvia, tots els protagonistes de totes les pel•lícules i series del món es salten la norma perquè sinó, on està la trama de la història (o en aquest cas de la notícia).

El pitjor va venir després, un altre cop aquell monstre horrible al meu davant. Aquella càmera disposada a enregistrar tots els meus errors en tot moment. Si no vaig repetir l’stand up 20 vegades no el vaig repetir cap. Però encara hi van haver-hi més problemes, el discurs que m’havia preparat era massa llarg! Al final, la vareta màgica de la fada de la Gràcia, però sembla que em va fregar el cap (si m’hagués sortit perfecte me l’hagués tocat, no fregat). No tenia prou de temps i vaig haver d’improvisar l’stand up perquè, com he dit era massa llarg, al final, però ho vaig aconseguir, el vaig fer i, per ser jo, no em va quedar tant malament (evidentment, sempre és millorable, però, en fi, em va sortir passable).

Quan van tornar a les profunditats del Castell de la Pompeu, va venir un altre obstacle inesperat, el mag Esteve els hi va posar la prova final del dia. Davant dels presents, (pocs n’eren, però suficients), havíem de llegir dos textos de diari, un en català i l’altre en castellà. La veritat és que és molt difícil locutar un text que està pensat per ser llegit. Un altre cop aquell monstre davant, no el podia ni mirar a la cara, la mirada es perdia en un horitzó sense fons, que posava nerviosa inclòs a la més pacífica Xènia.

Com aquell nen que mai creix, que vestit de verd vola pels cels de Londres, l’Esteve va afirmar que la meva lectura era de nena, amb gairebé 25 anys (em falten 20 dies clavats per complir-los) i encara amb aquella por de créixer que m’acompanya inclòs quan llegeixo. Tanmateix, la meva veu esquinçada és el que s’aferra a mi eternament. Com va dir, el mag Esteve la veu és molt personal i, encara que sigui esquinçada, pot ser una bona veu. El problema no és la veu, són els nervis que l’acompanyen que fan que la gent em senti, com una nena trencada. Hauré de matar a la hidra, el problema és que quan li tallo el cap amb l’espasa, en torna a sortir-ne un altre, la història es repeteix, els nervis se’m mengen i em faig petita, petita, com en patufet, ningú em veu.

Espero que al final del conte, pugui ser com Hèrcules i, amb força de voluntat i treball, superar les 12 proves del mag d’Esteve, reflectides en mil informatius i tres mil magazines.

Avui la història comença molt lluny d’aquí, en un país que ningú coneix i on tot queda tancat en un món subterrani, a les profunditats del castell de la Pompeu. Allà, setze estudiants mig persones mig periodistes intentaran superar les proves del mag Toni Esteve. Com qualsevol reality show, tot queda enregistrat en una càmera, que després emetrà els seus continguts a través d’una caixa tonta, que els humans coneixem amb el nom de televisió.

El primer dia de tots, davant de la nostra pantalla, la protagonista indiscutible d’aquesta conte de fades, evidentment, jo mateixa, va posar-se davant d’una caméra amb un gran públic darrer, en concret un total de quinze nois i noies, follets i fades, contemplant una història, que no tenia cap final. Una vegada, un home va anar al metge, i li va dir que s’havia oblidat de riure. El doctor li va contestar: doncs vagi veure al pallasso que hi ha a les a fores de la ciutat, ell s’hi que et farà riure. L’home, amb una llàgrima que li relliscava galta avall li va respondre, és que aquell pallasso sóc jo.

Fi de la història? Doncs no, perquè com hem dit la nostra protagonista sóc jo, i no aquest pallasso mal educat que s’intenta colar en els contes dels demés. Aquí va arribar el primer gran obstacle, tenia un minut per parlar davant de tothom,. El problema va ser que amb cinc segons, ja no tenia paraules a la ment, la història del pallasso era tan curta que... Vaig haver de recórrer a la filosofia barata del que és la felicitat i el que no. Com qui recórrer a un història de prínceps i princeses, quan no sap que explicar en les memòries del taller de televisió. El problema, però, és que quan escrius asseguda a la cadira de la teva casa, ningú et veu la cara. En canvi, quan et quedes sense paraules davant de trenta dos ulls, notes una sensació estranya que et puja per les cames, la teva boca comença a gesticular unes paraules que, realment, la teva ment no sap que signifiquen ni el que dius, només parles per inèrcia. El pitjor de tot de la improvisació són els nervis que fan que et comencis a moure’t per la cadira, a gratar-te la orella i fer mil gesticulacions que encara evidencien més el teu problema de base i de fons: estàs nerviosa, ets més vergonyosa del que et pensen i, sí, les càmeres t’intimiden.

És fa fosc, és de nit? No és un focus que s’apaga i ens anuncia que, per avui, el Taller de televisió s’ha acabat, el pròxim dijous serà un altre dia, millor o pitjor, no se sap, però serà un altre dia amb obstacles indefinits!