Com qualsevol baixada als inferns, hi ha un ca Cerver que vigila i custòdia la seva entrada. Si parlem de descendir a les profunditats de l’AVID, el gos guardià és en Robert, que ens ajuda a conèixer els designis divins d’aquest programa sense principi ni final.
Des del primer moment, la cosa no va anar bé, el Déu AVID no ens va voler rebre, ens vam passar, junt amb en Robert, gairebé una hora per intentar que ens vingués a visitar. Tanmateix, no ho vam aconseguir i vam haver de canviar-nos d’estança perquè el Déu de tos els Déus de tots els inferns de totes les cultures del món, ens visites.
Finalment, vam poder creuar el riu amb l’ajuda del barquer, bé en aquest cas la barquera Gemma, i vam arribar a l’estança assignada per l’ AVID (llegit al revés DIVA).
Com una vertadera penitència a l’estil de La divina comèdia va ser la nostra aventura a les profunditats de l’AVID, sempre amb problemes i dificultats. Però, amb la força característica de qualsevol personatge d’una tragèdia grega, jo i la meva companya vam superar tots els entrebancs, perfectament no ho sé, però si més no, si que ho vam fer estoicament.
L’Anna va haver de marxar a fer el trànsit, que entre tanca carrossa un no dóna a l’abast. Va tancar la porta darrera meu. Vaig pecar, em vaig oblidar de la profecia de l’ AVID: Mai miris rera teu. Ho vaig fer i la meva veu, enlloc de sonar com la d’Orfeu, era com la d’ un zombie adormit, sense to i amb monotonia. Està clar, que aquest cop no eren els nervis, estava sola. Llavors ... serà la meva veu? serà que em falta de pràctica? Doncs no ho sé, però l’únic que em queda és ser com Vulcà, treballar durament en la meva farga, mentre la meva estimada Afrodita... millor no saber el que fa la meva estimada Afrodita amb Mart... I a seguir treballant la meva veu, fins que sigui tan harmònica com la d’Apol•lo. Bé, millor no tant, que mai es bo equiparar-se amb els deus, sempre acaba amb tragèdia i sinó que li preguntin al pobre Prometeu, que cada dia ha de patir que un corb se li mengi l’estómac.
Des del primer moment, la cosa no va anar bé, el Déu AVID no ens va voler rebre, ens vam passar, junt amb en Robert, gairebé una hora per intentar que ens vingués a visitar. Tanmateix, no ho vam aconseguir i vam haver de canviar-nos d’estança perquè el Déu de tos els Déus de tots els inferns de totes les cultures del món, ens visites.
Finalment, vam poder creuar el riu amb l’ajuda del barquer, bé en aquest cas la barquera Gemma, i vam arribar a l’estança assignada per l’ AVID (llegit al revés DIVA).
Com una vertadera penitència a l’estil de La divina comèdia va ser la nostra aventura a les profunditats de l’AVID, sempre amb problemes i dificultats. Però, amb la força característica de qualsevol personatge d’una tragèdia grega, jo i la meva companya vam superar tots els entrebancs, perfectament no ho sé, però si més no, si que ho vam fer estoicament.
L’Anna va haver de marxar a fer el trànsit, que entre tanca carrossa un no dóna a l’abast. Va tancar la porta darrera meu. Vaig pecar, em vaig oblidar de la profecia de l’ AVID: Mai miris rera teu. Ho vaig fer i la meva veu, enlloc de sonar com la d’Orfeu, era com la d’ un zombie adormit, sense to i amb monotonia. Està clar, que aquest cop no eren els nervis, estava sola. Llavors ... serà la meva veu? serà que em falta de pràctica? Doncs no ho sé, però l’únic que em queda és ser com Vulcà, treballar durament en la meva farga, mentre la meva estimada Afrodita... millor no saber el que fa la meva estimada Afrodita amb Mart... I a seguir treballant la meva veu, fins que sigui tan harmònica com la d’Apol•lo. Bé, millor no tant, que mai es bo equiparar-se amb els deus, sempre acaba amb tragèdia i sinó que li preguntin al pobre Prometeu, que cada dia ha de patir que un corb se li mengi l’estómac.
0 Response to "A les tenebres de l'AVID"