Qui no ha estat mai a l’ Índia? Jo i, segurament, molts de tots vosaltres tampoc. Doncs bé, en aquest país, així com a la República de Plató, segons on neixi cada un, repercuteix en el seu estatus social i té una funció dins del món laboral. Per exemple, per Plató hi ha persones que neixen per governar la ciutat, altres per protegir-la (és a dir per ser soldats) i, finalment, un tercer grup de persones que són els venedors i s’encarreguen de l’economia. A l’Índia, passa el mateix, cada un té una funció, inclòs, hi ha persones que neixen per no treballa i viure en la misèria.
En els subterranis del castell de la Pompeu Fabra, el dia que toca editar un informatiu passa el mateix i, jo la princesa de la història, em va tocar ser el so, que, encara que no ho sembli és una part important de l’engranatge i del resultat final de l’informatiu. Com en les fàbriques del segle XIX, que van inspirar a Karl Marx a escriure el Capital, havíem de fer un mini treball que es basava en la repetició constant d'una mateixa acció, per la qual, havíem d'estar en un lloc predeterminat. Érem automates i la nostra feina formava part del conjunt d'una maquinària que, com a resultat final, tenia que realitzar un producte, en aquest cas, un informatiu.
El problema és que molts cops, ens va faltar coordinació i l’engranatge final no va acabar de funcionar del tot, sobretot el so on, sovint, semblava que fossin Beethoven, sentint la música al nostre cap, però no en el món real. La diferència és que el músic no la sentia perquè era sord, nosaltres perquè no vam fer entrar el so a temps. És cert que, a vegades, va ser per culpa nosaltra, per falta d’atenció. Però ahir em vaig adonar compte de l’important que és que una partitura (escaleta) estigui ben escrita, perquè sinó els músics no saben quan ha d’entrar cada nota i el temps que ha de durar. Per exemple, si en la partitura està escrit que la capçalera dura 4 segons, després li diuen que en dura 23 i al final resulta que en són 17, passarà el que passarà, que el so entrarà tard.
Com a conclusió final, puc extreure’n que, si volem que la màquina de l’informatiu soni bé, el pròxim cop haurem d’estar més ben coordinats.
En els subterranis del castell de la Pompeu Fabra, el dia que toca editar un informatiu passa el mateix i, jo la princesa de la història, em va tocar ser el so, que, encara que no ho sembli és una part important de l’engranatge i del resultat final de l’informatiu. Com en les fàbriques del segle XIX, que van inspirar a Karl Marx a escriure el Capital, havíem de fer un mini treball que es basava en la repetició constant d'una mateixa acció, per la qual, havíem d'estar en un lloc predeterminat. Érem automates i la nostra feina formava part del conjunt d'una maquinària que, com a resultat final, tenia que realitzar un producte, en aquest cas, un informatiu.
El problema és que molts cops, ens va faltar coordinació i l’engranatge final no va acabar de funcionar del tot, sobretot el so on, sovint, semblava que fossin Beethoven, sentint la música al nostre cap, però no en el món real. La diferència és que el músic no la sentia perquè era sord, nosaltres perquè no vam fer entrar el so a temps. És cert que, a vegades, va ser per culpa nosaltra, per falta d’atenció. Però ahir em vaig adonar compte de l’important que és que una partitura (escaleta) estigui ben escrita, perquè sinó els músics no saben quan ha d’entrar cada nota i el temps que ha de durar. Per exemple, si en la partitura està escrit que la capçalera dura 4 segons, després li diuen que en dura 23 i al final resulta que en són 17, passarà el que passarà, que el so entrarà tard.
Com a conclusió final, puc extreure’n que, si volem que la màquina de l’informatiu soni bé, el pròxim cop haurem d’estar més ben coordinats.
0 Response to "la República de Plató, el Capital de Karl Marx i Beethooven"