Com en una obra de teatre, hem de fingir papers els quals mai hem assajat, si alguna cosa ha après aquesta fada en un conte de Walt Disney és que sí, a la televisió la reina és la improvisació. Per això, si et toca ser redactora d’una notícia de cultura, tens dues opcions o “apechugar, com diria la meva estimada mare” o bé, com la Bella dorment o la Blancaneus, despertar-te quan s’acabi el conte.
Poc intel•ligent vaig ser, vaig preferir ser la Ventafocs i treballar fins el final. Val a dir, però, que caminant fins al Palau de la Virreina amb el trípode a l’esquena, més aviat em sentia com el Donatello, us en recordeu? No l’escultor ignorants! la Tortuga Ninja que duia el seu pal darrera tot el dia!
Tot i així, quan vam arribar a la fabulosa exposició, en el Palau de la Virreina (com tots els contes de prínceps i princeses el Palau és indispensable), vaig adoptar el meu rol d’Abril O'Neil. Primer de tot, vam anar a la sala d’informació, on ens havíem de trobar amb la noia, que poc abans havíem parlat amb ella per telèfon, perquè ens mostres les sales del Palau. Un cop a la porta de l’enorme mansió, ens va abandonar i ens va deixar moure’ns al nostre aire. Mentre la meva companya, la fada Anna Rueda, gravava sense parar tot allò que creia interessant, jo em passejava per la interminable col•lecció buscant la seva essència, aquell element que traspassa tota la realitat objectiva i subjectiva per convertir-se en: un fet noticiós, en una història per ser narrada en l’audiència de la caixa tonta (de la qual vull pensar que no és tan tonta com la caixa que mira).
Tot i que la dama del Palau ens va dir que no podien entrevistar a ningú dels que hi havia a l’exposició, nosaltres ens vam saltar la norma. Per una cosa ben òbvia, tots els protagonistes de totes les pel•lícules i series del món es salten la norma perquè sinó, on està la trama de la història (o en aquest cas de la notícia).
El pitjor va venir després, un altre cop aquell monstre horrible al meu davant. Aquella càmera disposada a enregistrar tots els meus errors en tot moment. Si no vaig repetir l’stand up 20 vegades no el vaig repetir cap. Però encara hi van haver-hi més problemes, el discurs que m’havia preparat era massa llarg! Al final, la vareta màgica de la fada de la Gràcia, però sembla que em va fregar el cap (si m’hagués sortit perfecte me l’hagués tocat, no fregat). No tenia prou de temps i vaig haver d’improvisar l’stand up perquè, com he dit era massa llarg, al final, però ho vaig aconseguir, el vaig fer i, per ser jo, no em va quedar tant malament (evidentment, sempre és millorable, però, en fi, em va sortir passable).
Quan van tornar a les profunditats del Castell de la Pompeu, va venir un altre obstacle inesperat, el mag Esteve els hi va posar la prova final del dia. Davant dels presents, (pocs n’eren, però suficients), havíem de llegir dos textos de diari, un en català i l’altre en castellà. La veritat és que és molt difícil locutar un text que està pensat per ser llegit. Un altre cop aquell monstre davant, no el podia ni mirar a la cara, la mirada es perdia en un horitzó sense fons, que posava nerviosa inclòs a la més pacífica Xènia.
Com aquell nen que mai creix, que vestit de verd vola pels cels de Londres, l’Esteve va afirmar que la meva lectura era de nena, amb gairebé 25 anys (em falten 20 dies clavats per complir-los) i encara amb aquella por de créixer que m’acompanya inclòs quan llegeixo. Tanmateix, la meva veu esquinçada és el que s’aferra a mi eternament. Com va dir, el mag Esteve la veu és molt personal i, encara que sigui esquinçada, pot ser una bona veu. El problema no és la veu, són els nervis que l’acompanyen que fan que la gent em senti, com una nena trencada. Hauré de matar a la hidra, el problema és que quan li tallo el cap amb l’espasa, en torna a sortir-ne un altre, la història es repeteix, els nervis se’m mengen i em faig petita, petita, com en patufet, ningú em veu.
Espero que al final del conte, pugui ser com Hèrcules i, amb força de voluntat i treball, superar les 12 proves del mag d’Esteve, reflectides en mil informatius i tres mil magazines.
Poc intel•ligent vaig ser, vaig preferir ser la Ventafocs i treballar fins el final. Val a dir, però, que caminant fins al Palau de la Virreina amb el trípode a l’esquena, més aviat em sentia com el Donatello, us en recordeu? No l’escultor ignorants! la Tortuga Ninja que duia el seu pal darrera tot el dia!
Tot i així, quan vam arribar a la fabulosa exposició, en el Palau de la Virreina (com tots els contes de prínceps i princeses el Palau és indispensable), vaig adoptar el meu rol d’Abril O'Neil. Primer de tot, vam anar a la sala d’informació, on ens havíem de trobar amb la noia, que poc abans havíem parlat amb ella per telèfon, perquè ens mostres les sales del Palau. Un cop a la porta de l’enorme mansió, ens va abandonar i ens va deixar moure’ns al nostre aire. Mentre la meva companya, la fada Anna Rueda, gravava sense parar tot allò que creia interessant, jo em passejava per la interminable col•lecció buscant la seva essència, aquell element que traspassa tota la realitat objectiva i subjectiva per convertir-se en: un fet noticiós, en una història per ser narrada en l’audiència de la caixa tonta (de la qual vull pensar que no és tan tonta com la caixa que mira).
Tot i que la dama del Palau ens va dir que no podien entrevistar a ningú dels que hi havia a l’exposició, nosaltres ens vam saltar la norma. Per una cosa ben òbvia, tots els protagonistes de totes les pel•lícules i series del món es salten la norma perquè sinó, on està la trama de la història (o en aquest cas de la notícia).
El pitjor va venir després, un altre cop aquell monstre horrible al meu davant. Aquella càmera disposada a enregistrar tots els meus errors en tot moment. Si no vaig repetir l’stand up 20 vegades no el vaig repetir cap. Però encara hi van haver-hi més problemes, el discurs que m’havia preparat era massa llarg! Al final, la vareta màgica de la fada de la Gràcia, però sembla que em va fregar el cap (si m’hagués sortit perfecte me l’hagués tocat, no fregat). No tenia prou de temps i vaig haver d’improvisar l’stand up perquè, com he dit era massa llarg, al final, però ho vaig aconseguir, el vaig fer i, per ser jo, no em va quedar tant malament (evidentment, sempre és millorable, però, en fi, em va sortir passable).
Quan van tornar a les profunditats del Castell de la Pompeu, va venir un altre obstacle inesperat, el mag Esteve els hi va posar la prova final del dia. Davant dels presents, (pocs n’eren, però suficients), havíem de llegir dos textos de diari, un en català i l’altre en castellà. La veritat és que és molt difícil locutar un text que està pensat per ser llegit. Un altre cop aquell monstre davant, no el podia ni mirar a la cara, la mirada es perdia en un horitzó sense fons, que posava nerviosa inclòs a la més pacífica Xènia.
Com aquell nen que mai creix, que vestit de verd vola pels cels de Londres, l’Esteve va afirmar que la meva lectura era de nena, amb gairebé 25 anys (em falten 20 dies clavats per complir-los) i encara amb aquella por de créixer que m’acompanya inclòs quan llegeixo. Tanmateix, la meva veu esquinçada és el que s’aferra a mi eternament. Com va dir, el mag Esteve la veu és molt personal i, encara que sigui esquinçada, pot ser una bona veu. El problema no és la veu, són els nervis que l’acompanyen que fan que la gent em senti, com una nena trencada. Hauré de matar a la hidra, el problema és que quan li tallo el cap amb l’espasa, en torna a sortir-ne un altre, la història es repeteix, els nervis se’m mengen i em faig petita, petita, com en patufet, ningú em veu.
Espero que al final del conte, pugui ser com Hèrcules i, amb força de voluntat i treball, superar les 12 proves del mag d’Esteve, reflectides en mil informatius i tres mil magazines.
0 Response to "Veu esquinçada, nena trencada"