Avui la història comença molt lluny d’aquí, en un país que ningú coneix i on tot queda tancat en un món subterrani, a les profunditats del castell de la Pompeu. Allà, setze estudiants mig persones mig periodistes intentaran superar les proves del mag Toni Esteve. Com qualsevol reality show, tot queda enregistrat en una càmera, que després emetrà els seus continguts a través d’una caixa tonta, que els humans coneixem amb el nom de televisió.
El primer dia de tots, davant de la nostra pantalla, la protagonista indiscutible d’aquesta conte de fades, evidentment, jo mateixa, va posar-se davant d’una caméra amb un gran públic darrer, en concret un total de quinze nois i noies, follets i fades, contemplant una història, que no tenia cap final. Una vegada, un home va anar al metge, i li va dir que s’havia oblidat de riure. El doctor li va contestar: doncs vagi veure al pallasso que hi ha a les a fores de la ciutat, ell s’hi que et farà riure. L’home, amb una llàgrima que li relliscava galta avall li va respondre, és que aquell pallasso sóc jo.
Fi de la història? Doncs no, perquè com hem dit la nostra protagonista sóc jo, i no aquest pallasso mal educat que s’intenta colar en els contes dels demés. Aquí va arribar el primer gran obstacle, tenia un minut per parlar davant de tothom,. El problema va ser que amb cinc segons, ja no tenia paraules a la ment, la història del pallasso era tan curta que... Vaig haver de recórrer a la filosofia barata del que és la felicitat i el que no. Com qui recórrer a un història de prínceps i princeses, quan no sap que explicar en les memòries del taller de televisió. El problema, però, és que quan escrius asseguda a la cadira de la teva casa, ningú et veu la cara. En canvi, quan et quedes sense paraules davant de trenta dos ulls, notes una sensació estranya que et puja per les cames, la teva boca comença a gesticular unes paraules que, realment, la teva ment no sap que signifiquen ni el que dius, només parles per inèrcia. El pitjor de tot de la improvisació són els nervis que fan que et comencis a moure’t per la cadira, a gratar-te la orella i fer mil gesticulacions que encara evidencien més el teu problema de base i de fons: estàs nerviosa, ets més vergonyosa del que et pensen i, sí, les càmeres t’intimiden.
És fa fosc, és de nit? No és un focus que s’apaga i ens anuncia que, per avui, el Taller de televisió s’ha acabat, el pròxim dijous serà un altre dia, millor o pitjor, no se sap, però serà un altre dia amb obstacles indefinits!
El primer dia de tots, davant de la nostra pantalla, la protagonista indiscutible d’aquesta conte de fades, evidentment, jo mateixa, va posar-se davant d’una caméra amb un gran públic darrer, en concret un total de quinze nois i noies, follets i fades, contemplant una història, que no tenia cap final. Una vegada, un home va anar al metge, i li va dir que s’havia oblidat de riure. El doctor li va contestar: doncs vagi veure al pallasso que hi ha a les a fores de la ciutat, ell s’hi que et farà riure. L’home, amb una llàgrima que li relliscava galta avall li va respondre, és que aquell pallasso sóc jo.
Fi de la història? Doncs no, perquè com hem dit la nostra protagonista sóc jo, i no aquest pallasso mal educat que s’intenta colar en els contes dels demés. Aquí va arribar el primer gran obstacle, tenia un minut per parlar davant de tothom,. El problema va ser que amb cinc segons, ja no tenia paraules a la ment, la història del pallasso era tan curta que... Vaig haver de recórrer a la filosofia barata del que és la felicitat i el que no. Com qui recórrer a un història de prínceps i princeses, quan no sap que explicar en les memòries del taller de televisió. El problema, però, és que quan escrius asseguda a la cadira de la teva casa, ningú et veu la cara. En canvi, quan et quedes sense paraules davant de trenta dos ulls, notes una sensació estranya que et puja per les cames, la teva boca comença a gesticular unes paraules que, realment, la teva ment no sap que signifiquen ni el que dius, només parles per inèrcia. El pitjor de tot de la improvisació són els nervis que fan que et comencis a moure’t per la cadira, a gratar-te la orella i fer mil gesticulacions que encara evidencien més el teu problema de base i de fons: estàs nerviosa, ets més vergonyosa del que et pensen i, sí, les càmeres t’intimiden.
És fa fosc, és de nit? No és un focus que s’apaga i ens anuncia que, per avui, el Taller de televisió s’ha acabat, el pròxim dijous serà un altre dia, millor o pitjor, no se sap, però serà un altre dia amb obstacles indefinits!
0 Response to "Un conte de prínceps i princeses"