telepompeu

En els inferns de l’AVID, on aquests dies m’he passat més temps que a casa meva, he estat ediatant la meva peça el dilluns a la tarda, el dimarts al matí i avui he fet els darrers retocs.

La veritat és que aquí m’ho passo be. Com he manifestat varies vegades al llarg del curs, el que m’es m’agrada és gravar i editar.

Aquest cop, però vaig trobar més dificultats perquè el repor era més llarg, gairebé de set minuts, amb moltes declas curtes, etc.

A més a més, l’entrevista que vaig fer, no va quedar bé, perquè el noi estava massa frontal i clar, com que no ho vais poder mirar fins l’hora d’editar-lo… És el que té anar a gravar un sol, que no veus el que hi ha a la càmera.

Però en fi, els meus errors em serveixen de cara al futur i ara he après que, quan faci una entrevista sola, no m’haig de posar al costat del noi, sinó al davant, perquè encara que no se’n vegi, sí que es veurà la cara de l’entrevistat.

Al veure les imatges que havia editat, em va servir pera donar-me compte del que havia fet malament i el que no a l’hora de gravar. A l’anar sol, el problema és que no pots fer dues coses a l’hora. Aixa que ho has de deixar tot molt ben pensat i preparat, per no emportar-te sorpreses quan vegis les imatges. Crec que vaig pecar d’inexperiència, i em va faltar pensar més com volia els plànols i cada cosa. En fi, em quedo els errors a la butxaca, pel pròxim cop tenir-los presents i no tornar-los a repetir.

Una ruta en el temps per la Barcelona modernista, que es confon amb la ciutat actual. Igual que un arquitecte modernista, l’altre dia vaig haver de fer de tot, pensar en l’estructura de l’edifici, en el color, l’escultura i les formes, que al final, donaran un sentit a la peça.

Com una navalla multiusos, cada extremitat del meu cos tenia una funció: vaig gravar, fer stand ups, decleracions i inclòs una entrevista a un noi, que em va explicar el simbolisme de la Casa Batlló! Tot i sentir-me com una màquina, que en cada situació adoptava un rol diferent, l’altre dia vaig aprendre molt perquè de l’escola de la vida. Com dèiem l’altre dia, amb el que més s’aprèn és amb l’experiència i, vulguis o no, l’altre dia, a l’anar sola, vaig anar adquirint experiència, veien jo mateixa els meus propis errors, vaig aprendre a corregir-los.

Crec que va ser un bon exercici, a més a més, ens hem de començar a agafar la costum de tenir experiències com aquestes, ja que a les empreses cada cop demanen periodistes més polivalents que puguin fer de tot. Un bon exemple són els periodistes de la ACN que van amb càmera de vídeo, de fotos, la gravadora i el bloc de notes, per després treure’n imatges, talls de veus i teletips.

Com a autocrítica, crec que em va faltar saber m mirar la peça amb conjunt, és a dir, sí que tenia clar el recorregut, però no l’estructura, és a dir quines imatges necessitava per fer la peça.

El tema em va agradar força i em va servir pera donar-me i reafirmar, que bonica és la meva ciutat!

Enmig de la Guerra del Japó, de l’incendi a la Moncloa, de l’atemptat perpetrat per Ronaldhino a la Rambla Catalunya, a l’alçada del monument de Colom, de la crisi al París, als EUA, al Vaticà, per sobre d'aquestes desgràcies, triomfa una cosa, la relació amorosa entre Bill Clinto i Barack Obama.

La veritat és que aquest exercici, sembla que va anar prou bé a tothom. La veritat, no sé perquè, no em vaig sentir tan incòmoda com altres vegades, pot ser va ser el fet d’haver d’improvitsar ràpidament, sense tenir temps de pensar que tenia el Montse davant, mirant-me! Cada cop que em tocava parlar, la meva ment es perdia pensant el que havia de dir, que no pas en que tenia una càmera davant! Al final, sembla ser que, més o menys, ho vaig aconseguir.

Retornat a la democràcia grega i a les seves formes de govern. Pocs minuts abans de viatjar per a tot el món, ens vam seure tots junts per debatre, de manera assembleària, la nostra darrera gran prova, el magazine! Crec que va funcionar bastant bé i vam trobar una idea que pot donar molt de joc per presentar totes les peces del nostre programa.

Així doncs, mentre tot el món s’enfonsava els pompeians vam saber sortir per un forat i superar conjuntament la crisi.

Dijous a la tarda. PIIIP, PIIIP! Sona l’últim avís per pujar al vaixell, ens endinsem cap a un nou món, ple de misteris i coses curioses. Naveguem per la xarxa, un món sense límits ni fi, ni començament ni final!

La veritat és que ahir vam poder veure moltes coses interessants, molts projectes que em van atreure molt, molt, molt. La veritat és que jo sóc una negada en les noves tecnologies, em superen. La meva mare es professora d’Institut i fa molts cursos de reciclatge. La veritat és que sempre poso el mateix exemple, però, en el meu cas, va ser la meva mare qui em va ensenyar com anava el Power Point. La veritat és que la classe d’ahir em va servir per agafar ganes d’aprendre més sobre el món de la xarxa, ja que em pot obrir les portes per fer les meves coses, els meus projectes. També em va fer-me adonar compte d’una altre cosa. Fins ara, pensava que fins aquí havia arribat la meva vida estudiantil i d’aprenentatge. La veritat és que ja tinc 25 anys i dues carreres universitàries, per tant, porto tota la meva vida estudiant. Això em feia pensar que el 15 de març era el meu últim dia d’estudis. Tanmateix, ahir em vaig adonar que això no era així, pot ser, se m’ha acabat la manera d’estudiar convencional entesa fins ara, anar a la universitat i tot això, però, la veritat és que la professió que he escollit i a la qual em vull dedicar, periodisme, requereix d’un aprenentatge constant. Així doncs, la classe d’ahir va ser com una porta que em va portar a una sala plena de portes, plena de móns per descobrir i coses per aprendre. Així doncs, el viatge per la xarxa que ahir vam fer, en va ensenyar que encara em queden moltes coses per explorar i per aprendre.

D’altra banda, ahir va venir lady Salamanca a visitar-no. Ho haig de dir, m’agrada molt com parla! Parla molt bé, d’una manera molt clara i entenedora, directe. Bé, doncs, tot i que jo no vaig ser una de les seves víctimes, em va servir molt les seves paraules, perquè de les crítiques que feia a cada un, en pots extreure alguna cosa. Per exemple, va començar per en Raul, que igual que jo, accentua molt les SSSSSSSS. Com el Jordi, a mi la càmera em talla. Front d’una càmera, tinc que fer com ella va dir: CONYO, AQUÍ ESTOY YO Y YO SI QUE VALGO Y LO HARÉ BIEN! Tinc que menjar-me la càmera i no que la càmera se’m mengi a mi! De les crítiques al Marcos, en puc extreure que, haig de tenir en compte que, parlo per un públic, no que llegeixo i prou. Això és el que tampoc em surt, pensar que estic parlant per alguna persona, que estic explicant una història, com ho faria a casa a un amic o la meva mare.

Bé, per avui, crec que us he marejat prou amb les meves reflexions personals, però en fi, ahir vaig veure que encara estic al començament de l’esglaó i em falta molt per pujar. Això només s’aconsegueix d’una manera, amb esforç constant!

Com en una obra shakespeariana el dia de l’informatiu vam fer molt soroll, per no res. Ja sabeu que, en aquest darrer informatiu, em va tocar ser la realitzadora. Així doncs, estava al mando de la situació. Massa estrès per no res. Primer de tot, abans de començar l’informatiu, i va haver-hi poca coordinació entre els membres de l’equip d’edició, és a dir, entre moi, lady Xenia i els presentadors. Dic això, perquè, per exemple, entre els presentadors i jo vem canviar coses de l’escaleta i la Xènia no se’n va assabentar.

A més a més, crec que a mi i a la Xènia, que érem els alts caps d’aquesta embarcació ens va faltar saber manar i fer-nos valdre i, la veritat, és que jo no serveixo per donar ordres! Un bon exemple d’això, es va veure durant l’informatiu, que tothom parlava com si estigues en el pati del col•legit, sense fer cas al del costat, sense estar atent del que li tocava fer. En aquest moment de caos, hauria d’haver fet un crit per manar a tothom que calles i guardes silenci, però no ho vaig saber fer! Mea culpa, total que al final, molt soroll per no res, en el sentit que am parlar molt, molt, molt, totes les trompetes tocant a l’hora, perquè el concert no sortís bé! Vam parlar tant, que la sala de control dels informatiu va ser un caos i com a resultat res, de res, un desastre d’informatiu.

Aquest cop, també em va reforçar la idea que sense una bona partitura (escaleta) el concert no tira endavant. Aquest cop, l’escaleta la vam haver de fer l’equip d’edició, és a dir, nosaltres i això no sé si era feina meva o no, però la veritat és que no vam aconseguir tenir tots els scripts a la nostra mà fins les 17:00 hores de la tarda. Pot ser, m’hauria d’haver posat dura, per presionar als meus companys per tenir els escripts amb antelació.

En fi, com a conclusió, crec que una persona que treballi de realitzadora ha de saber manar i tractar amb la gent, cosa que jo no sé fer! Així que, per sort, ara torno a baixar a la plebe, un lloc on m’agrada estar, perquè pots anar fent la teva, com una formigueta, sense haver de dependre de ningú. Pot ser, depens del temps, tens un límit temporal, però no depens de ningú perquè la teva feina tiri endavant o no!

Quatre de la tarda, arribo a les profunditats del Castell de la Pompeu Fabra. A la Xènia, aquest cop, li ha tocat ser el rei que mana, a mi, el cavaller que organitza, el cap de la infanteria, la realitzadora de l’informatiu, la que està darrera organitzant, però que ningú veu.

Arribo i hi ha dues persones assegudes al saló del palau, parlant sobre l’FARC. Llum, càmera, acció! Comença l’entrevista. Tinc que mesclar les imatges, no és gaire complicat. L’únic que s’ha de fer és apretar el botó de la càmera que vols que es punxi!

Bé, s’acaba l’entrevista i s’ha de començar a organitzar les gravacions del temps, el trànsit i les dues connexions en directe. Comença a baixar el personal i hi ha un problema, que tenim dos tècnics malalts i la Gemma va de bòlit. Al final, al cap de molta estona apareix i comencem a gravar el temps. A mitja gravació, però, la truquen i ha de marxar per potes. Llavors és quan hem quedo sola davant del perill! Al so està en Joan i jo em quedo sola, soleta per portar el VTR, posar a gravar el vídeo i punxar les càmeres, així que tot són corredises a munt i avall per la sala de muntatge i saltant obstacles de les persones que estaven assegudes mirant-se el panorama. La veritat és que van ser unes hores bastant estressants, perquè si bé és cert que les tasques a realitzar no eren molt complicades, tan sols eren apretar uns botons, per una persona sola era molt estressant de fer perquè havia d’anar amunt i avall, corrents per tota la sala d’edició, perquè els botons en qüestions pertanyien a diferents màquines!

Llavors arriba el torn de les connexions en directe! Ara els nostres soldats, es traslladaran a móns tan llunyans com Washington o Belgrad! Comença l’acció, l’estrès cada cop va més increixento, no tenim encara les imatges i un dels soldats es queixen i diu de marxar al camp de batalla de l’AVID. Al final com caiguda del cel, apareix la Núria Melèndez amb el seu ordinador rosa i: tatatatxan! Tenim les imatges d’Internet! Ara comencem, els soldats no han pogut fer cap prova, però no tenim més temps, han de tirar endavant, sigui com sigui, sinó quedarà a mitges, però no hi ha temps!

Personalment, crec que si es fa bé, l’informatiu pot quedar bé, perquè mentre jo i el Joan estàvem a les dependències del plató, la Mar va anar a gravar imatges per fer una careta del trànsit i unes altres de Sèrbia per fer el que, a BTV, en diuen un PI, és a dir, mostrar unes imatges mentre el presentador parla! Així que serà un informatiu arriscat, però que, ben fet, pot quedar molt bé!

Al final, després d’una tarda estressant rera les màquines, en la sala de control, sembla que ens en sortim! Però la veritat, parlant amb plata i malament, estic cagada pel pròxim dia, això és un estrès i has de pensar amb masses coses a l’hora! No sé si ho podré fer... Pot ser em moro pel camí, però, la veritat, després de veure el panorama si supero la prova de dilluns, em sentiré realitzada, més igual si no aprenc a locutar en aquest curs, però, si el pròxim dia ho passem amb èxit, per mi hauré superat les dotze proves d’Hèrcules amb en un sol dia i en un sol instant!

Del dilluns passat, no m’enrecordo de res, tot era un somni irreal, moribund. El cap de setmana anterior havia treballat als dos llocs, a EFE i a BTV, a més a més, tampoc havia dormit molt perquè tenia que fer les coses de la uni. Sé el que estareu pensant! Quina vida tan avorrida la meva! Doncs sí, en fi, com a mínim les meves feines són divertides.

En fi... que l’únic que em ve al cap quan penso en dilluns és... una espessor mental, un somni soporífer amb un ritme adormit que no para de parlar. O parla poc, no sé, però em fa dormir.

Entre malson i malson, recordo que vaig ajuntar-me amb una gent. A si, jo era realitzadora, o sóc? O seré, no ho recordo, ho somio? Amb aquesta gent vam discutir, cultura al final, sí, cultura al final i el trànsit al començament. No ens va costar gaire posar-nos d’acord, o sí, no, crec que no. Entre badall i badall, em ve al cap, com si fos un núvol passatger, que no ens va costar gaire posar-nos d’acord.

Tinc son, et toca sortir, hauràs de llegir uns textos i després una improvisació. Són les 8, no puc fer-la un altre dia. No dono més de si, tinc son. No et toca fer-la avui, doncs la farem. I vam fer el que vam poder, sortien paraules per la boca, però no sabia el sentit, el meu cap estava a un altre lloc, a la meva habitació, un ritme soporífer em recordava que estava cansada i em feia pensar amb el meu llit!

Bé, si vaig aprendre alguna cosa aquell dia, entre malson i malson, és que és igual quin sigui el teu estat d’ànim, que hagis dormit molt o poc, que estiguis cansat o no, és igual, a la feina, en aquest cas en el taller de televisió, un ha d’aguantar el tipo. Sí, un l’aguanta com pot, tira endavant, però això no assegura que ho faci bé!

Els informatius apel•len els cinc sentits. En el primer, va afectar l’oïda, aquets segon, a la vista. Com a Lazarillo de Tormes, els negres van anar intercalats entre les imatges, moments de foscor total. Tot i així, la coordinació va ser millor que la primera vegada i a mi em va agradar més com ho van fer els presentadors, no per la locució en si, sinó que tot estava com més ben muntat i acabat. Tothom va prendre consciència del seu rol i va saber desencadenar l’informatiu. Pot ser, va faltar avisar amb una mica més de d’antelació les entrades dels vídeos, però en general, crec que l’acabat i la coordinació va ser millor.

Ei, muscul,musculman, tu ets el més valent... Doncs si, vaig ser com musculman aguantant amb força la càmera, per fer el making off! La veritat és que va ser divertit. Com ja he expressat diverses vegades, a mi m’agrada molt gravar. També em va anar bé, perquè crec que vaig aprendre més com funciona la càmera 300! Que sempre està bé. L’únic inconvenient és que la càmera pesava molt, molt, molt i com heu endevinat: NO SÓC MUSCULMAN! Així que les meves imatges sembla que estiguin en un muntanya russa o enmig de les arenes movedizas. El problema és que les imatges del making off són molt difícils de rodar, perquè no pots plantar el trípode en qualsevol lloc, ja que molestes als companys!

Així que davant d’allaus de crítiques, jo posaré un toc positiu, el color, a la foscor, perquè sempre es pot fer millor, però com a mínim, hem fet un pas endavant.

Descendint per les escales que et porten a les profunditats dels inferns de l’Avid. Aquest cop, però acompanyada del cavaller Sant Jordi vaig quedar bastant contenta de com ens ha quedat el vídeo. M’agraden els plans que he fet i crec, que quan em poso rere el monstre ens entenem, si més no, a mi m’agrada! Evidentment, encara em queda molt per aprendre no sóc més que una simple aprenent de mag, en el primer esglaó de la Muralla Xina, però en fi, el primer pas està i és que m’ho passo molt bé gravant i editant, cosa que és molt important. A més a més, aquesta vegada, comentant-ho amb el cavaller Sant Jordi, els dos estem molt orgullosos de com ens ha quedat el vídeo tant la seva locució, com els plans i la edició. Aquesta primera batalla, de la gran aventura, no sé si l’hem guanyat o no, però com a mínim sé que no hem perdut! Potser és un empat tècnic, perquè encara ens queda molt de camí per fer en el món inacabable de l’audiovisual!

Bé, però això no es tot per avui! Després de descendir a les profunditats de l’Infern, vaig pujar al laberint del minotaure. El monstre m’estava esperant! Vaig haver de passar per la Ronda de dalt, la del Litoral, l’estació de França, el Nus de la Trinitat, carrer rere carrer, per un laberint sense fi, amb el monstre que em mirava desafiant amb el seu ull vermell!Quan vaig iniciar la primera toma, van parar-me per dir-me que havia de mirar al monstre directament, la llum vermella de la càmera, la seves dimensions m’espantaven.

Quan era petita, feia teatre i mai oblidaré un consell que em va donar el meu primer professor: “no miris al públic, no et fixis amb la gent que hi ha, tan sols fixa la teva mirada en un punt i pensa que no actues per ningú, tan sols ho fas per a tu”. Això em permetia deixar la meva ment en blanc. En canvi, amb la càmera no em passa això, perquè l’has de mirar, sinó queda estrany i la teva mirada es perd en la infinitat de l’horitzó i molesta a l’espectador. Això fa que no m’oblidi mai que tinc la càmera allà i ho passo malament, em poso nerviosa.

Per acabar-ho d’adobar, la cosa es complica més en aquest cas, perquè, havia d’explicar el trànsit, senyalar-lo i mirar a la càmera al mateix temps. Així que el segon cop em van dir que em poses mig de perfil perquè es veies més natural. Però, en comptes d’això, vaig posar el meu cos de perfil i la meva cara recta. Llavors vaig quedar un pèl estranya i amb una posició molt forçada, del rollo jeroglífic egipci.

Bé, al final ho vaig fer una tercera vegada i crec que és la que em va quedar millor. Vaig saber sortir-ne bé del laberint del Minotaure. A diferència de d’Hèrcules, però, no vaig matar al monstre. Així que hauré de ser valenta i tornar un altre cop, per mirar-li a la cara, al seu ull vermell que em recorda que m’està gravant, i desprendre’m de la por que tinc quan estic davant d’una càmera.

Per culpa que ahir ens van donar un micro trencat, jo i el cavaller Sant Jordi hem hagut de tornar a gravar l’stand up!

Quan he anat al sala del magatzem a buscar el material pel meu cavaller, l’escuder no hi era. L’he trucat i sabeu que m’ha dit? Amb un to borde, DONCS T’HAURÀS D’ESPERAR QUE ESTIC ESMORZANT! Si bé és cert que tothom té un temps de descans... em pregunto: li paguen per esmorzar o per preparar equips? No sé, personalment, els caps de setmana treballo al magatzem de BTV, preparant equips i ...:

1. No em passa pel cap abandonar el magatzem, qualsevol moment algú pot necessitar un equip
2. Si ho faig, estic en un lloc on fàcilment em puguin localitzar per si hem necesiten.
3. Si algú em demana un equip i estic berenant (faig torn de tardes) deixo el meu àpat i vaig corrents a preparar l’equip.
4. Si per casualitats de la vida no estic al magatzem intento acabar el que estigui fent el més ràpid possible per atendre aquella persona que necessita un equip, perquè entenc que a mi em paguen per preparar equips i no per esmorzar

Sento la comparació, però, és que precisament, faig la mateixa feina que aquest tècnic i m’ha semblant molt inadequada la seva resposta i el to en què ho ha dit!

Bé, després d’aquesta queixa formal, dir que aquest matí hem anat a gravar l’stand up del cavaller Sant Jorid. Personalment, no sé si és perquè és el meu amic i tot ho veig amb bons ulls, però crec que li ha sortit força bé!

Fins aquí la mini crònica del dimarts. Ara esperar el dijous, dia que tornarem a baixar a les entranyes del AVID.

Reprenent el fil musical del darrer dia, comencem pel final de la nostra aventura. Avui he sortit a rodar amb Sant Jordi. Al final de tot, després d’haver travessat l’Àfrica, l’Àsia i tota Catalunya, el cavaller Sant Jordi, ha agafat la llança disposat a disparar el seu stand up. La seva veu semblava la cinquena simfonia de Beethoven i les barretes del so es movien en la càmera. Així doncs, tot anava bé, o almenys això semblava. Quan hem arribat a la sala on havíem de disposar el material de batalla, hem observat que l’audio 1 no havia entrat i és que el micro que ens han donat estava trencat! Així doncs, una altre vegada vaig tornar a tenir la sensació de ser el sord Beethoven, que només veu els llavis moure’s, però no sent res del que li diuen.

Bé, després d’aquesta encertada divagació cap a la ment del músic, parlem de la ventura rere el monstre. Si, si, com heu llegit, avui he agafat el toro per les banyes i he filmat i filmat i filmat sense parar, gairebé 40 minuts! La veritat és que rere el monstre m’he sentit bastant còmode i m’ho he passat pipa! Quan no em mira amb els seus ulls desafiants, que em desfaig més ràpid que un bombó al sol, em sento bé. En canvi, quan el tinc davant meu, m’entra una vergonya inevitable que no em deixa actuar amb naturalitat, no puc locutar.

Si haig de fer una valoració del dia, crec que en general ha anat força bé! La veritat és que el cavaller Sant Jordi i jo ens hem sabut espavilar i hem aconseguit parlar amb un mag, que ens ha obert les portes del seu castell, un col•legi del Raval. També, una fada petitona ens ha portat volant fins a la seva casa, on hi havia una mà gegant, de color vermell, amb unes lletres blanques, que deien: S.O.S RACISME.

I els plans? Aquelles imatges enregistrades per un monstre que cada cop em fa menys por? Doncs bé, crec que bé... però en fi, un no pot avançar-se al futur i fins que dijous que ve no ho visionem, no sabrem com ha quedat!

Qui no ha estat mai a l’ Índia? Jo i, segurament, molts de tots vosaltres tampoc. Doncs bé, en aquest país, així com a la República de Plató, segons on neixi cada un, repercuteix en el seu estatus social i té una funció dins del món laboral. Per exemple, per Plató hi ha persones que neixen per governar la ciutat, altres per protegir-la (és a dir per ser soldats) i, finalment, un tercer grup de persones que són els venedors i s’encarreguen de l’economia. A l’Índia, passa el mateix, cada un té una funció, inclòs, hi ha persones que neixen per no treballa i viure en la misèria.

En els subterranis del castell de la Pompeu Fabra, el dia que toca editar un informatiu passa el mateix i, jo la princesa de la història, em va tocar ser el so, que, encara que no ho sembli és una part important de l’engranatge i del resultat final de l’informatiu. Com en les fàbriques del segle XIX, que van inspirar a Karl Marx a escriure el Capital, havíem de fer un mini treball que es basava en la repetició constant d'una mateixa acció, per la qual, havíem d'estar en un lloc predeterminat. Érem automates i la nostra feina formava part del conjunt d'una maquinària que, com a resultat final, tenia que realitzar un producte, en aquest cas, un informatiu.

El problema és que molts cops, ens va faltar coordinació i l’engranatge final no va acabar de funcionar del tot, sobretot el so on, sovint, semblava que fossin Beethoven, sentint la música al nostre cap, però no en el món real. La diferència és que el músic no la sentia perquè era sord, nosaltres perquè no vam fer entrar el so a temps. És cert que, a vegades, va ser per culpa nosaltra, per falta d’atenció. Però ahir em vaig adonar compte de l’important que és que una partitura (escaleta) estigui ben escrita, perquè sinó els músics no saben quan ha d’entrar cada nota i el temps que ha de durar. Per exemple, si en la partitura està escrit que la capçalera dura 4 segons, després li diuen que en dura 23 i al final resulta que en són 17, passarà el que passarà, que el so entrarà tard.

Com a conclusió final, puc extreure’n que, si volem que la màquina de l’informatiu soni bé, el pròxim cop haurem d’estar més ben coordinats.

Com qualsevol baixada als inferns, hi ha un ca Cerver que vigila i custòdia la seva entrada. Si parlem de descendir a les profunditats de l’AVID, el gos guardià és en Robert, que ens ajuda a conèixer els designis divins d’aquest programa sense principi ni final.

Des del primer moment, la cosa no va anar bé, el Déu AVID no ens va voler rebre, ens vam passar, junt amb en Robert, gairebé una hora per intentar que ens vingués a visitar. Tanmateix, no ho vam aconseguir i vam haver de canviar-nos d’estança perquè el Déu de tos els Déus de tots els inferns de totes les cultures del món, ens visites.

Finalment, vam poder creuar el riu amb l’ajuda del barquer, bé en aquest cas la barquera Gemma, i vam arribar a l’estança assignada per l’ AVID (llegit al revés DIVA).

Com una vertadera penitència a l’estil de La divina comèdia va ser la nostra aventura a les profunditats de l’AVID, sempre amb problemes i dificultats. Però, amb la força característica de qualsevol personatge d’una tragèdia grega, jo i la meva companya vam superar tots els entrebancs, perfectament no ho sé, però si més no, si que ho vam fer estoicament.

L’Anna va haver de marxar a fer el trànsit, que entre tanca carrossa un no dóna a l’abast. Va tancar la porta darrera meu. Vaig pecar, em vaig oblidar de la profecia de l’ AVID: Mai miris rera teu. Ho vaig fer i la meva veu, enlloc de sonar com la d’Orfeu, era com la d’ un zombie adormit, sense to i amb monotonia. Està clar, que aquest cop no eren els nervis, estava sola. Llavors ... serà la meva veu? serà que em falta de pràctica? Doncs no ho sé, però l’únic que em queda és ser com Vulcà, treballar durament en la meva farga, mentre la meva estimada Afrodita... millor no saber el que fa la meva estimada Afrodita amb Mart... I a seguir treballant la meva veu, fins que sigui tan harmònica com la d’Apol•lo. Bé, millor no tant, que mai es bo equiparar-se amb els deus, sempre acaba amb tragèdia i sinó que li preguntin al pobre Prometeu, que cada dia ha de patir que un corb se li mengi l’estómac.

Com en una obra de teatre, hem de fingir papers els quals mai hem assajat, si alguna cosa ha après aquesta fada en un conte de Walt Disney és que sí, a la televisió la reina és la improvisació. Per això, si et toca ser redactora d’una notícia de cultura, tens dues opcions o “apechugar, com diria la meva estimada mare” o bé, com la Bella dorment o la Blancaneus, despertar-te quan s’acabi el conte.

Poc intel•ligent vaig ser, vaig preferir ser la Ventafocs i treballar fins el final. Val a dir, però, que caminant fins al Palau de la Virreina amb el trípode a l’esquena, més aviat em sentia com el Donatello, us en recordeu? No l’escultor ignorants! la Tortuga Ninja que duia el seu pal darrera tot el dia!

Tot i així, quan vam arribar a la fabulosa exposició, en el Palau de la Virreina (com tots els contes de prínceps i princeses el Palau és indispensable), vaig adoptar el meu rol d’Abril O'Neil. Primer de tot, vam anar a la sala d’informació, on ens havíem de trobar amb la noia, que poc abans havíem parlat amb ella per telèfon, perquè ens mostres les sales del Palau. Un cop a la porta de l’enorme mansió, ens va abandonar i ens va deixar moure’ns al nostre aire. Mentre la meva companya, la fada Anna Rueda, gravava sense parar tot allò que creia interessant, jo em passejava per la interminable col•lecció buscant la seva essència, aquell element que traspassa tota la realitat objectiva i subjectiva per convertir-se en: un fet noticiós, en una història per ser narrada en l’audiència de la caixa tonta (de la qual vull pensar que no és tan tonta com la caixa que mira).

Tot i que la dama del Palau ens va dir que no podien entrevistar a ningú dels que hi havia a l’exposició, nosaltres ens vam saltar la norma. Per una cosa ben òbvia, tots els protagonistes de totes les pel•lícules i series del món es salten la norma perquè sinó, on està la trama de la història (o en aquest cas de la notícia).

El pitjor va venir després, un altre cop aquell monstre horrible al meu davant. Aquella càmera disposada a enregistrar tots els meus errors en tot moment. Si no vaig repetir l’stand up 20 vegades no el vaig repetir cap. Però encara hi van haver-hi més problemes, el discurs que m’havia preparat era massa llarg! Al final, la vareta màgica de la fada de la Gràcia, però sembla que em va fregar el cap (si m’hagués sortit perfecte me l’hagués tocat, no fregat). No tenia prou de temps i vaig haver d’improvisar l’stand up perquè, com he dit era massa llarg, al final, però ho vaig aconseguir, el vaig fer i, per ser jo, no em va quedar tant malament (evidentment, sempre és millorable, però, en fi, em va sortir passable).

Quan van tornar a les profunditats del Castell de la Pompeu, va venir un altre obstacle inesperat, el mag Esteve els hi va posar la prova final del dia. Davant dels presents, (pocs n’eren, però suficients), havíem de llegir dos textos de diari, un en català i l’altre en castellà. La veritat és que és molt difícil locutar un text que està pensat per ser llegit. Un altre cop aquell monstre davant, no el podia ni mirar a la cara, la mirada es perdia en un horitzó sense fons, que posava nerviosa inclòs a la més pacífica Xènia.

Com aquell nen que mai creix, que vestit de verd vola pels cels de Londres, l’Esteve va afirmar que la meva lectura era de nena, amb gairebé 25 anys (em falten 20 dies clavats per complir-los) i encara amb aquella por de créixer que m’acompanya inclòs quan llegeixo. Tanmateix, la meva veu esquinçada és el que s’aferra a mi eternament. Com va dir, el mag Esteve la veu és molt personal i, encara que sigui esquinçada, pot ser una bona veu. El problema no és la veu, són els nervis que l’acompanyen que fan que la gent em senti, com una nena trencada. Hauré de matar a la hidra, el problema és que quan li tallo el cap amb l’espasa, en torna a sortir-ne un altre, la història es repeteix, els nervis se’m mengen i em faig petita, petita, com en patufet, ningú em veu.

Espero que al final del conte, pugui ser com Hèrcules i, amb força de voluntat i treball, superar les 12 proves del mag d’Esteve, reflectides en mil informatius i tres mil magazines.

Avui la història comença molt lluny d’aquí, en un país que ningú coneix i on tot queda tancat en un món subterrani, a les profunditats del castell de la Pompeu. Allà, setze estudiants mig persones mig periodistes intentaran superar les proves del mag Toni Esteve. Com qualsevol reality show, tot queda enregistrat en una càmera, que després emetrà els seus continguts a través d’una caixa tonta, que els humans coneixem amb el nom de televisió.

El primer dia de tots, davant de la nostra pantalla, la protagonista indiscutible d’aquesta conte de fades, evidentment, jo mateixa, va posar-se davant d’una caméra amb un gran públic darrer, en concret un total de quinze nois i noies, follets i fades, contemplant una història, que no tenia cap final. Una vegada, un home va anar al metge, i li va dir que s’havia oblidat de riure. El doctor li va contestar: doncs vagi veure al pallasso que hi ha a les a fores de la ciutat, ell s’hi que et farà riure. L’home, amb una llàgrima que li relliscava galta avall li va respondre, és que aquell pallasso sóc jo.

Fi de la història? Doncs no, perquè com hem dit la nostra protagonista sóc jo, i no aquest pallasso mal educat que s’intenta colar en els contes dels demés. Aquí va arribar el primer gran obstacle, tenia un minut per parlar davant de tothom,. El problema va ser que amb cinc segons, ja no tenia paraules a la ment, la història del pallasso era tan curta que... Vaig haver de recórrer a la filosofia barata del que és la felicitat i el que no. Com qui recórrer a un història de prínceps i princeses, quan no sap que explicar en les memòries del taller de televisió. El problema, però, és que quan escrius asseguda a la cadira de la teva casa, ningú et veu la cara. En canvi, quan et quedes sense paraules davant de trenta dos ulls, notes una sensació estranya que et puja per les cames, la teva boca comença a gesticular unes paraules que, realment, la teva ment no sap que signifiquen ni el que dius, només parles per inèrcia. El pitjor de tot de la improvisació són els nervis que fan que et comencis a moure’t per la cadira, a gratar-te la orella i fer mil gesticulacions que encara evidencien més el teu problema de base i de fons: estàs nerviosa, ets més vergonyosa del que et pensen i, sí, les càmeres t’intimiden.

És fa fosc, és de nit? No és un focus que s’apaga i ens anuncia que, per avui, el Taller de televisió s’ha acabat, el pròxim dijous serà un altre dia, millor o pitjor, no se sap, però serà un altre dia amb obstacles indefinits!