Com en una obra shakespeariana el dia de l’informatiu vam fer molt soroll, per no res. Ja sabeu que, en aquest darrer informatiu, em va tocar ser la realitzadora. Així doncs, estava al mando de la situació. Massa estrès per no res. Primer de tot, abans de començar l’informatiu, i va haver-hi poca coordinació entre els membres de l’equip d’edició, és a dir, entre moi, lady Xenia i els presentadors. Dic això, perquè, per exemple, entre els presentadors i jo vem canviar coses de l’escaleta i la Xènia no se’n va assabentar.
A més a més, crec que a mi i a la Xènia, que érem els alts caps d’aquesta embarcació ens va faltar saber manar i fer-nos valdre i, la veritat, és que jo no serveixo per donar ordres! Un bon exemple d’això, es va veure durant l’informatiu, que tothom parlava com si estigues en el pati del col•legit, sense fer cas al del costat, sense estar atent del que li tocava fer. En aquest moment de caos, hauria d’haver fet un crit per manar a tothom que calles i guardes silenci, però no ho vaig saber fer! Mea culpa, total que al final, molt soroll per no res, en el sentit que am parlar molt, molt, molt, totes les trompetes tocant a l’hora, perquè el concert no sortís bé! Vam parlar tant, que la sala de control dels informatiu va ser un caos i com a resultat res, de res, un desastre d’informatiu.
Aquest cop, també em va reforçar la idea que sense una bona partitura (escaleta) el concert no tira endavant. Aquest cop, l’escaleta la vam haver de fer l’equip d’edició, és a dir, nosaltres i això no sé si era feina meva o no, però la veritat és que no vam aconseguir tenir tots els scripts a la nostra mà fins les 17:00 hores de la tarda. Pot ser, m’hauria d’haver posat dura, per presionar als meus companys per tenir els escripts amb antelació.
En fi, com a conclusió, crec que una persona que treballi de realitzadora ha de saber manar i tractar amb la gent, cosa que jo no sé fer! Així que, per sort, ara torno a baixar a la plebe, un lloc on m’agrada estar, perquè pots anar fent la teva, com una formigueta, sense haver de dependre de ningú. Pot ser, depens del temps, tens un límit temporal, però no depens de ningú perquè la teva feina tiri endavant o no!
A més a més, crec que a mi i a la Xènia, que érem els alts caps d’aquesta embarcació ens va faltar saber manar i fer-nos valdre i, la veritat, és que jo no serveixo per donar ordres! Un bon exemple d’això, es va veure durant l’informatiu, que tothom parlava com si estigues en el pati del col•legit, sense fer cas al del costat, sense estar atent del que li tocava fer. En aquest moment de caos, hauria d’haver fet un crit per manar a tothom que calles i guardes silenci, però no ho vaig saber fer! Mea culpa, total que al final, molt soroll per no res, en el sentit que am parlar molt, molt, molt, totes les trompetes tocant a l’hora, perquè el concert no sortís bé! Vam parlar tant, que la sala de control dels informatiu va ser un caos i com a resultat res, de res, un desastre d’informatiu.
Aquest cop, també em va reforçar la idea que sense una bona partitura (escaleta) el concert no tira endavant. Aquest cop, l’escaleta la vam haver de fer l’equip d’edició, és a dir, nosaltres i això no sé si era feina meva o no, però la veritat és que no vam aconseguir tenir tots els scripts a la nostra mà fins les 17:00 hores de la tarda. Pot ser, m’hauria d’haver posat dura, per presionar als meus companys per tenir els escripts amb antelació.
En fi, com a conclusió, crec que una persona que treballi de realitzadora ha de saber manar i tractar amb la gent, cosa que jo no sé fer! Així que, per sort, ara torno a baixar a la plebe, un lloc on m’agrada estar, perquè pots anar fent la teva, com una formigueta, sense haver de dependre de ningú. Pot ser, depens del temps, tens un límit temporal, però no depens de ningú perquè la teva feina tiri endavant o no!
0 Response to "Mucho ruido y pocas nueces"