Dijous a la tarda. PIIIP, PIIIP! Sona l’últim avís per pujar al vaixell, ens endinsem cap a un nou món, ple de misteris i coses curioses. Naveguem per la xarxa, un món sense límits ni fi, ni començament ni final!
La veritat és que ahir vam poder veure moltes coses interessants, molts projectes que em van atreure molt, molt, molt. La veritat és que jo sóc una negada en les noves tecnologies, em superen. La meva mare es professora d’Institut i fa molts cursos de reciclatge. La veritat és que sempre poso el mateix exemple, però, en el meu cas, va ser la meva mare qui em va ensenyar com anava el Power Point. La veritat és que la classe d’ahir em va servir per agafar ganes d’aprendre més sobre el món de la xarxa, ja que em pot obrir les portes per fer les meves coses, els meus projectes. També em va fer-me adonar compte d’una altre cosa. Fins ara, pensava que fins aquí havia arribat la meva vida estudiantil i d’aprenentatge. La veritat és que ja tinc 25 anys i dues carreres universitàries, per tant, porto tota la meva vida estudiant. Això em feia pensar que el 15 de març era el meu últim dia d’estudis. Tanmateix, ahir em vaig adonar que això no era així, pot ser, se m’ha acabat la manera d’estudiar convencional entesa fins ara, anar a la universitat i tot això, però, la veritat és que la professió que he escollit i a la qual em vull dedicar, periodisme, requereix d’un aprenentatge constant. Així doncs, la classe d’ahir va ser com una porta que em va portar a una sala plena de portes, plena de móns per descobrir i coses per aprendre. Així doncs, el viatge per la xarxa que ahir vam fer, en va ensenyar que encara em queden moltes coses per explorar i per aprendre.
D’altra banda, ahir va venir lady Salamanca a visitar-no. Ho haig de dir, m’agrada molt com parla! Parla molt bé, d’una manera molt clara i entenedora, directe. Bé, doncs, tot i que jo no vaig ser una de les seves víctimes, em va servir molt les seves paraules, perquè de les crítiques que feia a cada un, en pots extreure alguna cosa. Per exemple, va començar per en Raul, que igual que jo, accentua molt les SSSSSSSS. Com el Jordi, a mi la càmera em talla. Front d’una càmera, tinc que fer com ella va dir: CONYO, AQUÍ ESTOY YO Y YO SI QUE VALGO Y LO HARÉ BIEN! Tinc que menjar-me la càmera i no que la càmera se’m mengi a mi! De les crítiques al Marcos, en puc extreure que, haig de tenir en compte que, parlo per un públic, no que llegeixo i prou. Això és el que tampoc em surt, pensar que estic parlant per alguna persona, que estic explicant una història, com ho faria a casa a un amic o la meva mare.
Bé, per avui, crec que us he marejat prou amb les meves reflexions personals, però en fi, ahir vaig veure que encara estic al començament de l’esglaó i em falta molt per pujar. Això només s’aconsegueix d’una manera, amb esforç constant!
La veritat és que ahir vam poder veure moltes coses interessants, molts projectes que em van atreure molt, molt, molt. La veritat és que jo sóc una negada en les noves tecnologies, em superen. La meva mare es professora d’Institut i fa molts cursos de reciclatge. La veritat és que sempre poso el mateix exemple, però, en el meu cas, va ser la meva mare qui em va ensenyar com anava el Power Point. La veritat és que la classe d’ahir em va servir per agafar ganes d’aprendre més sobre el món de la xarxa, ja que em pot obrir les portes per fer les meves coses, els meus projectes. També em va fer-me adonar compte d’una altre cosa. Fins ara, pensava que fins aquí havia arribat la meva vida estudiantil i d’aprenentatge. La veritat és que ja tinc 25 anys i dues carreres universitàries, per tant, porto tota la meva vida estudiant. Això em feia pensar que el 15 de març era el meu últim dia d’estudis. Tanmateix, ahir em vaig adonar que això no era així, pot ser, se m’ha acabat la manera d’estudiar convencional entesa fins ara, anar a la universitat i tot això, però, la veritat és que la professió que he escollit i a la qual em vull dedicar, periodisme, requereix d’un aprenentatge constant. Així doncs, la classe d’ahir va ser com una porta que em va portar a una sala plena de portes, plena de móns per descobrir i coses per aprendre. Així doncs, el viatge per la xarxa que ahir vam fer, en va ensenyar que encara em queden moltes coses per explorar i per aprendre.
D’altra banda, ahir va venir lady Salamanca a visitar-no. Ho haig de dir, m’agrada molt com parla! Parla molt bé, d’una manera molt clara i entenedora, directe. Bé, doncs, tot i que jo no vaig ser una de les seves víctimes, em va servir molt les seves paraules, perquè de les crítiques que feia a cada un, en pots extreure alguna cosa. Per exemple, va començar per en Raul, que igual que jo, accentua molt les SSSSSSSS. Com el Jordi, a mi la càmera em talla. Front d’una càmera, tinc que fer com ella va dir: CONYO, AQUÍ ESTOY YO Y YO SI QUE VALGO Y LO HARÉ BIEN! Tinc que menjar-me la càmera i no que la càmera se’m mengi a mi! De les crítiques al Marcos, en puc extreure que, haig de tenir en compte que, parlo per un públic, no que llegeixo i prou. Això és el que tampoc em surt, pensar que estic parlant per alguna persona, que estic explicant una història, com ho faria a casa a un amic o la meva mare.
Bé, per avui, crec que us he marejat prou amb les meves reflexions personals, però en fi, ahir vaig veure que encara estic al començament de l’esglaó i em falta molt per pujar. Això només s’aconsegueix d’una manera, amb esforç constant!
0 Response to "Cap a un nou món"