telepompeu

Descendint per les escales que et porten a les profunditats dels inferns de l’Avid. Aquest cop, però acompanyada del cavaller Sant Jordi vaig quedar bastant contenta de com ens ha quedat el vídeo. M’agraden els plans que he fet i crec, que quan em poso rere el monstre ens entenem, si més no, a mi m’agrada! Evidentment, encara em queda molt per aprendre no sóc més que una simple aprenent de mag, en el primer esglaó de la Muralla Xina, però en fi, el primer pas està i és que m’ho passo molt bé gravant i editant, cosa que és molt important. A més a més, aquesta vegada, comentant-ho amb el cavaller Sant Jordi, els dos estem molt orgullosos de com ens ha quedat el vídeo tant la seva locució, com els plans i la edició. Aquesta primera batalla, de la gran aventura, no sé si l’hem guanyat o no, però com a mínim sé que no hem perdut! Potser és un empat tècnic, perquè encara ens queda molt de camí per fer en el món inacabable de l’audiovisual!

Bé, però això no es tot per avui! Després de descendir a les profunditats de l’Infern, vaig pujar al laberint del minotaure. El monstre m’estava esperant! Vaig haver de passar per la Ronda de dalt, la del Litoral, l’estació de França, el Nus de la Trinitat, carrer rere carrer, per un laberint sense fi, amb el monstre que em mirava desafiant amb el seu ull vermell!Quan vaig iniciar la primera toma, van parar-me per dir-me que havia de mirar al monstre directament, la llum vermella de la càmera, la seves dimensions m’espantaven.

Quan era petita, feia teatre i mai oblidaré un consell que em va donar el meu primer professor: “no miris al públic, no et fixis amb la gent que hi ha, tan sols fixa la teva mirada en un punt i pensa que no actues per ningú, tan sols ho fas per a tu”. Això em permetia deixar la meva ment en blanc. En canvi, amb la càmera no em passa això, perquè l’has de mirar, sinó queda estrany i la teva mirada es perd en la infinitat de l’horitzó i molesta a l’espectador. Això fa que no m’oblidi mai que tinc la càmera allà i ho passo malament, em poso nerviosa.

Per acabar-ho d’adobar, la cosa es complica més en aquest cas, perquè, havia d’explicar el trànsit, senyalar-lo i mirar a la càmera al mateix temps. Així que el segon cop em van dir que em poses mig de perfil perquè es veies més natural. Però, en comptes d’això, vaig posar el meu cos de perfil i la meva cara recta. Llavors vaig quedar un pèl estranya i amb una posició molt forçada, del rollo jeroglífic egipci.

Bé, al final ho vaig fer una tercera vegada i crec que és la que em va quedar millor. Vaig saber sortir-ne bé del laberint del Minotaure. A diferència de d’Hèrcules, però, no vaig matar al monstre. Així que hauré de ser valenta i tornar un altre cop, per mirar-li a la cara, al seu ull vermell que em recorda que m’està gravant, i desprendre’m de la por que tinc quan estic davant d’una càmera.